Archive for 22 maig 2006

Falles: Etimologia del mot.

M.Sanchis Guarner. "Falles i Festa" dins Teatre i Festa (I) Obra
Completa – Vol.6
. Edicions 3i4, València, 1987, pàgines 214-216
(article complet pàgines 207-225)

Podem considerar,
certament, que l’origen de les falles es molt antic, car tenen una ascendència
pagana. Deriven, amb tota probabilitat, de les fogueres que s’encenien en les
festes a Saturn, que se celebraven en els canvis d’estació. Segons es sabut, el
cristianisme acceptà, tot i donant-los una nova advocació, diverses festes
paganes, com fou el cas de les saturnals, de tanta significació agríco­la.
Així, el solstici d’hivern —la germinació— esdevingué el Nadal; l’equinocci de
primavera —la flo­rida—, Sant Josep; el solstici d’estiu —la collita—, Sant
Joan, i l’equinocci de tardor —la verema—, sant
Miquel.

el nom

Encara que no hagen deixat de fantasiejar-hi al­guns
comentaristes, l’etimologia del mot falla es ben notoria. Deriva del
llatí facula, que significa ‘torxa’,
‘brandó’, ‘petita flama’. En proposar una etim
ologia, cal tenir ben
present que ha d’ajustar-se a les lleis de fonètica històrica de la llengua
corresponent. Per caiguda de la vocal posttònica interna, aquesta forma llatina
esdevingué fac’la, i l’aplec romànic c´l, segons una llei de la fonética histórica catalana dona el so palatal // (i, així, del llatí
aurícu­
la > orella, apicula > abella, de periculu
>
perill, d’Oculu > ull, etc.).

[@more@]

Falla resulta, doncs, un mot germà del francès antic faille
i del provençal i portuguès falha, però no té res a veure amb els
castellans falla, fallo, fallar, els quals, com el nostre fallir, deriven
del verb llatí fallere, que
significa ‘enganyar’, ‘mancar’.

Justament el mot falla es un deis mossarabismes valencians
documentals, és a dir, de les paraules d’origen
llatí que figuren al Vocabulista in arábico,
o glossari
àrab-llatí compost per Ramon Martí a instancia de Jaume I, per a
l’evangelització deis sarrains de Valencia acabats de sotmetre, el qual
reflecteix l’àrab vulgar amb manlleus mossàrabs, que parlaven els moros
valencians en el segle XIII.

El mot falla amb el
significat de ‘brandó’ o ‘teia’, el trobem documentat al capítol 16 de la
Crònica de Jaume I: «E vengren allí foc encès en falles al fenévol», accepció
encara usual a Mallorca, on pro­nuncien faia, amb i consonant.
Amb l’accepció de ‘foguera’ Tusa Jaunie Roig al vers 2473 de L’Espill: «Caic
en canela, / féu bé la vela, / lleixa-hi fer falles / e flamejar / per no tocar
/ lo seu de mà».

També eren anomenades
falles unes alimares o fogates de senyal, que encara en el segle XVIII
s’encenien a la nit dalt del Miquelet per a guia deis mariners, les quals foren
substituïdes després per unes bolles de pell o cartó, posades al damunt del
bastiment que sostenia la campana del rellotge; la seua efimeritat origina
l’antic modisme «Durar menys que les falles del Miquelet», del qual parla Martí
Gadea (Tipos i modismes de la Terra del X f I, 81). Com a
alimares festeres s’han emprat a vegades tonells plens de brea o pega.

Actualment, ais Alts
Pirineus catalans, al Pallars, la nit de Sant Joan s’encenen falles o fogueres
festeres, entorn de les quals baila el jovent. Així mateix, a Barcelona el foc
es el principal protago­nista de la diada de Sant Joan. Cal esmentar també en
terres valencianes les grans fogueres de Sant Julià a Morella (7 de gener) i de
Sant Antoni a Ca­nals (17 de gener). Així mateix, a Alacant, abans del seu
iniciat devers 1930, els focs de la nit santjoanera eren anomenats els
falles
tradicionalment.

Falles per Carnaval

Valeri Serra i Boldú, en el seu Calendari Folkloric d’Urgell recull que el dimarts de carnaval, a Artesa de Segre, per acomiadar el carnestoltes i el Ball Rodó, que ja no es tornava a ballar fins a Sant Anton, anaven al matí al bosc i tallaven llenya fins a omplir un carro de troncs o feixos. Quan el carro era ple el guarnien amb rama i l’engalanaven amb cintes i mocadors.

D’aquests troncs en deien "falles" i falla n’ deien també al fogueral immens que aqueixa llenya produía quan al vespre cremava a la plaça.

[@more@]

Quan arribava el carro a les primeres cases d’Artesa, les majorales del Roser el sortien a rebre amb el pandero i cantaven:

Assí estàvem esperant, / senyors, a ses senyoríes; / assí estàvem esperant / per quan la falla vindría; /assí estavem esperant / i vosaltres ja heu vingut, / senyores, ses senyoríes; / assí estàvem esperant /per quan la falla vindría.

Les majorales seguíen el carro fins la plaça, i abans de descarregar-lo, encara cantaven alguna altra cançò als fadrins que el portaven.

Amuntegada la llenya de la falla, durant la tarda, hi ballaven més d’un ball rodó vorejant-la, i a la nit la encenien, ballant-n’hi un amb un gran nombre de parelles en presencia de tot el poble, que esperaven per veure com s’acabava alhora la llenya i el Carnestoltes.

css.php