Archive for Ball de Santa Margarida

Ball de Santa Margarida 2003

El 20 de juliol, Balls Parlats a la Riera

La Riera de Gaià (Tarragonès) – El proper dia 20 de juliol, dia de Santa Margarida i dia de la Festa Major, la Riera escenificarà diversos Balls Parlats, entre ells el de Santa Margarita, que només es fa de tant en tant

Enguany, es torna a representar el Ball de Santa Margarida, ball parlat hagiogràfic documentat des de mitjans del segle XIX, que es representa a la Plaça Major de forma itinerant després de l’ofici de la Festa Major.

A la tarda i després de la cercavila amb el seguici rierenc i els elements convidats es representaran a l’enrajolat dos balls de diables, el convidat d’enguany que ens arriba des d’Esplugues de Llobregat i el de la Riera que un any més ens aproparan a aquestes representacions teatrals de carrer, on la lluita entre el bé i el mal, i la ironia dels versots en son els protagonistes.

Ja ho sabeu doncs! no us ho podeu perdre!!!!

 

Testimonis del Ball de Santa Margarida

Durant el procés de recuperació del Ball de Santa Margarida, es realitzaren diferents entrevistes a antics balladors. Ara i per anar fent boca per la nova representació d’enguany us en presentem una mostra.

 

 

Balls Parlats

A Vilabella es representà el Ball de sant Roc com uns dels projectes dels Tallers per la Festa. En aquest ball, la Riera n’esdevé protagonista quan, és justment a partir de la visita d’uns Vilabellencs a la Riera quan la pesta arriba al seu poble.

Aquí podeu veure el video resum del ball

ELS BALLS PARLATS: TEATRE POPULAR CATALÀ

exeEls professors Montserrat Palau i Magí Sunyer defineixen els balls parlats com «un component pri­mordial del teatre popular que històricament es dona arreu del nostre país en l’època medieval i en l’època moderna, amb especial conreu, en concret, a la zona del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Penedès, tot i que s’estengueren fins al Priorat, el Maestrat, el Garraf o el Vallès»(1). Els balls parlats són una combinació de representació teatral, dansa i música. Tenen el seu origen en el teatre medieval profà i religiós, i també en el Corpus. Els misteris que es representaven dins les esglésies, el teatre que es realitzava a les places i els múltiples vestigis d’antics ritus dedicats a la fertilitat, aportaren tots els elements perquè els entremesos que sortien a les processons de Corpus, de mínima acció dramàtica i plasticitat simple, evolucionessin. Els personatges, representacions al·legòriques i figures bíbliques, prengueren la paraula. El segle XVI comporta l’evolució d’aquestes representacions cap a peces dialogades, mes complexes. Podem afirmar que en el segle XVI els balls parlats ja han agafat tot el seu cos (text, dansa i música).[@more@]

L’època daurada dels balls par­lats s’ubica entre les darreres dècades del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. La seva davallada, a causa dels canvis socials i polítics del segle XIX, implica la seva progressiva desaparició, mantenint-se casos aïllats en molt poques poblacions. Els últims 15 anys han estat claus per a la recuperació d’aquestes representacions tradicionals i per a la consolidació de seguicis populars que s’havien esvaït.

dLa temàtica dels balls parlats es molt variada. Dins els balls de tradició profana ens trobem els balls de bandolers —com el Ball d’en Serrallonga o el de Doña Sebas­tiana del Castillo-, els balls de temàtica cavalleresca —com el Ball de la Rosaura—, balls de guerres històriques -com el Ball de Moros i Cristians-, balls satírics -com el de Dames i Vells- i els balls de rituals agraris —com el Ball de Gitanes,(2) el de Cercolets o el de Pastorets.

Els balls parlats de temàtica religiosa els podríem dividir entre els que s’inclouen dins el cicle bíblic -com el Ball del Fill pròdig, el de la vídua Judit o el mateix Ball de Diables- i, a continuació, els que formen part del cicle hagiogràfic, els balls de sants -com ara el Ball de Sant Julià, el de Santa Magdalena, el de Sant Joan o el mateix ball que ens ocupa, el Ball de Santa Margarida(3).

Notes:

1. Palau, Montserrat; Sunyer, Magí.
«Introducció», a DD.AA. Els balls parlats a la Catalunya Nova (Teatre popular
català). Tarragona: El Mèdol, 1992 (L’Agulla; 11), p. 9.

2. Es tracta d’una dansa de cintes; no s’ha de
confondre amb els balls de Gitanes del Vallès.

3. Per realitzar la tipologia dels balls
parlats ens hem fixat en la classificació feta per Eloi Miralles a «Actualitat
i bibliografia dels balls parlats al Penedès», a DD.AA. Els balls parlats a la
Catalunya Nova (Teatre popular català). Tarragona: El Mèdol, 1992 (L’Agulla;
11), p. 53-66.

LA RECUPERACIO DEL BALL DE SANTA MARGARIDA DE LA RIERA


marga55A començaments de l’any 1996, un grup de joves
de la Riera de Gaià (el Tarragonès), vinculats ja al món de la cultura popular,
es va proposar descobrir el llegat cul­tural i festiu que havien deixat els
seus avantpassats. Començaren unes tímides investigacions que aviat varen donar
fruits. Van sortir a la llum els parlaments d’un Ball de Pastorets de l’any
1859 i sis versions del Ball de Santa Margarida dels anys 1860, 1861, 1911,
1937 i 1955. Aquests textos es conserven, com passa amb la majoria de tex­tos
de balls parlats, en quaderns manuscrits, bastant atrotinats, que pertanyien al
cap de colla o a l’organitzador del ball. Els llibrets passaven de ma en ma, de
generació en generació, fins que a algú se li acudia fer-ne una copia nova. Actualment
molts d’aquests llibrets es recuperen gràcies a les famílies que els han
conservat o que, fent neteja de la casa o remenant les calaixeres velles de les
golfes, apareixen sense voler a les seves mans.

[@more@]

El grup decidí recuperar el Ball de Santa
Margarida, un ball parlat hagiogràfic que no es representava a la Riera des de l’any
1955. Així, es forma l’Agrupació de Balls Populars de la Riera. Sota l’assessorament
de Josep Bargalló i Valls, filòleg, membre del Ball de Diables de
Torredembarra, estudiós d’aquestes danses i autor de diversos articles i
estudis sobre els seguicis populars del Camp de Tarragona, l’Agrupació es posa
en contacte amb Jaume Guasch i Pu­jolà, de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona,
principal creador del Retaule de Santa Tecla i recupera­dor de varies de les
danses que configuren l’actual seguici popular de Tarragona, i, finalment, amb Enric
Garriga i Martí, també filòleg i membre del Ball de Diables de Tarragona. Jaume
Guasch s’encarregà de la dansa i Enric Garriga de la direcció artística.

ballGràcies als textos recuperats (alguns amb
acotacions bastant àmplies), als testimonis orals i al treball d’investigació
bibliogràfica, realitzada pel rierenc Jordi Rius i Mercadé, es va recollir prou
informació per poder reconstruir les representacions vuitcentistes del ball
parlat. Es volia realitzar una recuperació del ball parlat el màxim fidel a les
antigues repre­sentacions, amb una clara intenció pedagògica envers les
generacions de rierencs que no havien vist mai el ball al carrer. Es va
escollir la versió mes antiga, la de 1860, i, atesa la seva llargària (4), es va
resu­mir, seleccionant les escenes prin­cipals i de més forca dramàtica.


Després de sis mesos intensos d’assaigs, el
Ball de Santa Mar­garida de la Riera va tornar a la placa el 20 de juliol de
1997, obtenint una molt bona acceptació entre els rierencs i els estudiosos del
teatre popular. A mes, la premsa tarragonina en realitzà una difusió
destacable. Aquell mateix any el ball participa a la processó de Sant Magí de
Tarragona. Enguany, si tot va be, es dura a terme la quarta representació
consecutiva.

Notes:

4. La representació del text sencer,
afegint-hi totes les danses, podria acostar-se a les dues hores i mitja.

EL TEXT DEL BALL DE SANTA MARGARIDA

textEn primer lloc parlarem del com­positor del
ball, Marc Fusté, de Valls, nascut el 1801, teixidor, pin­tor de retaules i
conegut composi­tor de balls parlats. Tal com ens diu Albert Palacin (5), Marc
Fusté «més que escriptor era compositor de balls». Molts dels balls compostos
per ell existien, els arranjava i els adaptava ais gustos del segle XIX. Fou
compositor de balls parlats tan coneguts com el Ball del Sant Crist de Salomó
(1843).

[@more@]

Pel que fa a l’origen i les fonts del text,
ens hem de remetre a la tradició popular, una tradició que ve plena d’històries
de sants i santes, histories de personatges que els homes al llarg de la
historia s’han anat fent seus i que han calat fort dins el col·lectiu. Amb tot,
moltes d’aquestes histories, degut a la laïcització de la societat i de canvis
de paràmetres culturals i religiosos, estan quedant en l’oblit i perden el lloc
privilegiat que havien ocupat durant temps en l’imaginari col·lectiu.

Un referent textual clau per a aquestes
histories son els texts de la Llegenda Àuria, un recull exhaustiu de vides de
sants, elaborat per lacopo da Varazze a mitjan segle XIII (6). A Catalunya també
podem trobar les Vides de Sants Rosselloneses (7), que no deixa de ser una
adaptació al català de la Llegenda Àuria. Una altra font per re­ferir histories
han estat els goigs, tot i que també s’han anat perdent. A la Riera, per
exemple, en tenim uns de l’any 1757 dedicats a la Gloriosa Verge, y
Martyr Santa Margarida Patrona de la Riera, y Virgili, que resten en un profund
oblit tot i ser la patrona del poble. Doncs bé, és a partir de texts com
aquests que intentarem resseguir la histo­ria de la nostra santa (8).

santaEn primer lloc, fent un incís, hem de dir que
els parlaments del Ball de Santa Margarida son en castellà, com molts altres
balls par­lats. La imposició del Decret de Nova Planta, amb la conseqüent
arribada de funcionaris i eclesiàstics forans, provoca la traducció dels
parlaments al castellà, sobretot els de balls parlats de temàtica reli­giosa i
guerrera. Però, degut a la desconeixença de l’idioma per part dels catalans,
els textos s’omplen de disbarats, catalanades i fra­ses sense sentit. A més, si
afegim que els actors s’aprenien de memòria els parlaments i aquests es
transmetien oralment de pares a filis, els textos es convertien en un
galimaties que no entenia ningú. Heu de pensar que els catalans de les zones
rurals només sentien par­lar el castellà quan passava l’exèrcit o quan rebien
la papereta de la contribució —que per aquest motiu el castellà era anomenat la
Len­gua de Cadastro (9). Aquest galimaties lingüístic dona una certa comicitat al
ball. Veiem un exemple del Ball de Santa Margarida, en concret uns parlaments
on es barallen uns diables:

Sur lo diable 1° y diu:

Ben bestia Bruta y salvatge
Sabras como mañana
Semurio mi muger.

Sur lo segon y diu:

Toma tantarentena
Ya me lo as ditxo
Que fora paso de risa
Tu astaras burratxo
Porque de coles
Tenvas á nabos.

Sur lo 1° y diu y dona un bufaton á laltre:

Como senten este de burratxo
Cara de patxo
Si de este suerte me ablas
Te boy á dar un bufaton
(10)

L’ARGUMENT DEL BALL DE SANTA MARGARIDA

soldatsLa història de la santa comença sempre en el
mateix punt, després de les respectives introduccions, un punt realment
significatiu: quan el pare de la santa —Teodosi, en el cas de la Llegenda
Àuria; Idisio, segons el ball parlat— porta Margarida a la dida perquè la cuidi
i sota l’ordre estricte de no ensenyar-li res de la tradició cris­tiana, ja que
ell es un patriarca dels gentils. De totes maneres, la dida li ensenyarà la
tradició de Jesucrist i, fins i tot, segons la Llegenda Àuria, a l’edat de la
pubertat rebrà el bateig, a diferencia del ball on no se’n parla fins que la
mateixa santa quan es ofegada en una tina d’aigua, una de les seves tortures,
es considera batejada,

[@more@]

Quan Margarida arriba a l’adolescència, el seu
pare la va a bus­car i es troba que la filla s’ha convertit al cristianisme i,
després d’una sèrie de disputes, la fa fora de casa enviant-la a la muntanya a
fer de pastora, perdent així tots els privilegis. És quan està a la mun­tanya
que apareix Olibrio, «el Pre­sidente», que diu que es vol casar amb ella. Aquí
hi torna a haver una disputa de caire religiós, ja que ella no vol abandonar la
seva religió per anar-se’n amb aquell home que li ho promet tot. Com que la
negativa es tant forta, ell, contrariat pels fets, la fa tancar i, encara mes,
la fa torturar públicament per convèncer-la que s’hi casi. Ella resisteix
estoicament, i es el propi Olibrio qui «es mareja» i no aguanta veure les
tortures a què ell mateix l’havia condemnada (assots, estiraments, ferides al
cos…) i la fa tancar a la presó.

Situats en aquest punt, el nostre discurs
entra en una escena en què la Llegenda i el Ball es separen, si mes no en la
intensitat del tractament del tema. Tancada a presó, la santa demana a Déu que
li mostri com es el seu enemic i si be en el text de la Llegenda té una doble
aparició, primer en forma de drac i després en forma d’home, en el Ball, aquest
passatge, d’una gran riquesa iconogràfica —amb la representació del diable en
forma de bèstia i després en forma d’home-, queda resolt amb un bon recurs
escènic. Segons les anotacions d’execució del ball, el diable «va de grapas a
la prezó […]» i discuteix amb la santa, que finalment l’expulsa. El
significat de la lluita con­tra el mal és el mateix, però podríem dir que en el
Ball es recorre més per l’expressivitat de l’escena en contra del text. Tot i
això, és interessant i divertit llegir aquest fragment a la Llegenda Àuria, ja
que s’hi recullen dues variants so­bre el tema del drac i la seva relació, la
seva lluita amb Margarida, i on l’autor fa uns judicis de valor sobre la
veracitat o no dels fets que no deixen de sorprendre al lector actual. És,
aquesta, una victòria moral molt important per a Mar­garida, ja que com li
diuen el: àngels, «Asvencido el demonio I vurlado las degado, I Y también a
mismo tiempo, i Los tormientos del tirano», i llavors l’animen a tenir
fortalesa ja que se li acabaran els turments.

tinaAixí doncs, amb la moral re­novada, Margarida s’enfronta
de nou a Olibrio i és objecte de no­ves tortures. La seva fortalesa i el seu
exemple, amb l’ajuda d’elements de caire sobrenaturals, com un terratrèmol que
es produeix, acaba de patir les darreres de les tortures (foc i aigua) i fa que
hi hagi conversions. La Llegenda diu que van ser 5.000 homes i dones que es
convertiren. Aquesta conversió es representada en el Ball amb un dels moments
plàstics mes el·laborats, el Ball d’Espases, en què tots els personatges,
excepte els àngels, la dida i els diables, ballen al voltant de la
protagonista, representant una lluita aferrissada, una lluita en què els
conversos i la mateixa santa acaben presos, acostant-se ja el final del ball,
en què la santa i els seus seguidors són finalment degollats. Aquí s’acaba la
historia a la Llegenda, però no al ball parlat, ja que aquest encara continua
amb una escena en la qual apareixen els diables, que volen emportar-se les
animes dels morts a l’infern. L’aparició dels àngels fa fugir els diables i
finalment coronen Margarida, lliurant-li una corona i una palma, símbol del
martiri.

Com veiem, doncs, el text segueix forca bé,
pas a pas, les diferents parts de la historia de la Llegenda Àuria i d’altres
textos on tenim referenciada la vida de la santa, tot i que no incorpori altres
elements que aquests expliquen com, per exemple, la referència al nom de
Margarida o els seus atributs i advocacions en relació a les dones embarassades
i a la mort, i, fins hi tot, referències que la rela­cionen amb la princesa que
sant Jordi allibera del drac (11).

La relació particular que pugui guardar amb
els goigs abans esmentats, de 1757, no es gens clara, o no és segur que hi hagi
d’haver una relació forçosa. Segurament, l’únic que podem dir és que tots
haurien begut de les mateixes fonts o de la mateixa tradició i cada autor
hauria arranjat la histo­ria al model textual adoptat, no trobant cap lectura
que particularitzi les histories rierenques.

L’EXECUCIO DEL BALL

presoEl Ball de Santa Margarida és integrat per 14
personatges: dos àngels, la santa, la dida, l’Idisio, l’Olibrio, dos vassalls,
quatre soldats i dos diables.
Antigament, els balls parlats només eren representats per homes,
preferentment adolescents.
La prohibició a les dones de
participar en les representacions, tant religioses com profanes, fou rotunda
per part de l’Església. Doncs ara, imagineu-vos santes, dides, esclaves… amb
barba o bigoti! Actualment, el personatge de la diablessa en molts balls de diables
encara es interpretat per un home. Els personatges femenins del Ball de Santa
Margarida, la dida i la santa, també son interpretats per dos homes. Un exemple
carismàtic es la figura de la dida, interpretat per en Pau Ferrer, amb la seva
barba i cent quilos de pes. L’Agrupació cregué des d’un primer moment que aquest
tradicional travestisme en els balls parlats afegia morbositat a la representació. Cal
aclarir que també participen dones en el ball, interpretant els dos vassalls,
personatges masculins.

[@more@]

La representació del ball es itinerant, és a dir, cadascuna de les escenes es representa en un lloc diferent, evolucionant per tota la placa Major del poble. Antigament, els balls parlats es representaven pels carrers i les places dels pobles, aturant-se davant els llocs d’importància pública (ajuntaments, esglésies, tavernes, cases de regidors…).

La concepció escènica en els balls parlats no estava desenvolupada. Els actors es repartien en dues fileres encarades, separades per tres o quatre metres, o en rodona. L’espai escènic era el lloc que quedava buit al mig, és a dir, l’espai que creaven els actors amb els seus cossos. En aquest espai es desenvolupava tota l’acció del ball. L’ordre de col•locació dels actors era jeràrquic, de major a menor importància (àngels, sants, caps de l’exèrcit… i, sempre al final, els diables). Els actors no abandonaven mai el ball durant la representació, es mantenien estàtics. Quan els tocava actuar, abandonaven el seu lloc i executaven el seu parlament al mig del ball; acabada la seva actua¬ció, tornaven al seu lloc. La dansa s’utilitza per marcar un canvi d’escena o l’aparició d’un personatge nou. Són les anomenades passades, de coreografia senzilla: consistien a creuar-se diverses vegades les dues fileres. El director artístic del Ball de Santa Margarida, Enric Garriga, féu una feina laboriosa de muntatge d’ escenes i col•locació dels personatges en cadascuna, servint-se molt de les acotacions dels diferents textos antics.

enfust

Com es d’imaginar, no existia un decorat, només alguns accessoris que ajudaven a la representació. En el cas del Ball de Santa Margarida, a la placa s’alçava una petita barraca, feta de matolls, que simbolitzava la presó on era tancada la santa. També s’utilitzen animals vius, com ara una ovella que acompanya la santa durant quasi tota la representació.

VESTUARI DEL BALL


vestitEl vestuari dels actors era molt senzill. No
existia gaire preocupa­ció pels vestits. S’utilitzaven peces de colors vius
plenes de mocadors i llaços. El que realment agradava als actors dels balls parlats,
sobretot els de bandolers, era anar carregats d’armes: espases, ganivets,
trabucs i pistoles. A la Riera, els personatges del ball anaven amb unes vestes
de colors, realment un vestuari molt senzill. Quan l’Agrupació projectà la seva
recuperació, es proposà crear un vestuari més sofisticat i atractiu. Es
prengueren com a model les litografies recollides per Joan Amades corresponents
als balls parlats. Es volia enriquir per contribuir a augmentar la qualitat de
la representació, sense fugir mai dels paràmetres històrics.

[@more@]

css.php